La Nike Air Max 95 és una d'aquelles siluetes que mai envelliran, especialment aquells colors emblemàtics com el llançament OG "Neon".
20 anys després, les Nike Air Max 95 segueixen amb força, i per celebrar el seu èxit us donem una història darrere de l'home que ho va fer possible, Sergio Lozano.
Han passat dues dècades des del debut de l'Air Max 95. El canvi de paradigma en execució, amb el seu característic pop de groc neó, irradia una confiança rara, com si fos conscient de la seva aclamació propera. No s'assemblava gens als productes comercialitzats al seu voltant, la sabata demanava atenció immediata.
La font d'aquesta garantia va ser el dissenyador de calçat de Nike Sergio Lozano. Des del dia que va ser reclutat per treballar en el projecte Air Max, una gran fe en ell mateix i el seu equip van portar l'Air Max 95 a través d'innombrables revisions i a la producció. No va ser fàcil.
Similar a l'Air Max 1, el disseny de Lozano va complir la seva part de resistència. "La primera revisió del concepte de l'Air Max 95 no va ser un èxit en tots els sentits, algunes persones van pensar que era bo i a altres no els va agradar gens", recorda Lozano mentre parla dels obstacles que va enfrontar mentre dissenyava les Nike Air Max. 95. Però gràcies a un equip de suport, va seguir la seva visió i va crear unes sabatilles esportives amb un llegat que valgui el nom de la família Air Max. "Hi havia uns grans campions que van defensar la idea i sense ells la sabata no s'hauria fet", afirma Lozano amb humilitat.
"La primera revisió del concepte de l'Air Max 95 no va ser un èxit a tots els nivells, algunes persones van pensar que era bona i a altres no els va agradar gens". – Sergio Lozano
NEGOCI RISCOS
Als anys 90, la moda de Nike Running havia cedit a l'auge del bàsquet Nike. Amb els cèrcols entrant en el seu pas, imaginant una visió de l'estil esportiu que defineix una generació, l'equip de corredor sabia que havia de mantenir-se al dia. El projecte Air Max 95 es va posicionar com una manera de recuperar l'energia que envoltava la categoria a finals dels 70 i principis dels 80. Havia de ser atrevit, provocador i diferent a qualsevol cosa produïda mai a l'espai. “L'equip de corredors volia barrejar una mica les coses, volia arriscar. Suposo que jo era aquest risc", recorda Lozano.
TERRENYA
Abans de 1994, Lozano encara no havia treballat en l'execució del producte. Fins a aquest moment, els seus focus principals eren el tennis, l'entrenament i l'ACG. El canvi sobtat no va ser cap sorpresa. La comunitat de disseny de Nike era molt més petita aleshores i treballar en una àmplia gamma de categories era un procediment operatiu estàndard.
Tan sols quatre anys després de la seva carrera amb Nike, un jove Lozano va ser reclutat per dirigir el nou projecte Air Max, però en realitat el seu viatge conceptual ja havia començat. Una tarda plujosa, molt abans de ser reclutat per al projecte Air Max, Lozano va trobar inspiració mentre contemplava el paisatge de Beaverton. "Estava mirant els arbres a través del llac i vaig començar a imaginar el procés de la pluja erosionant la terra i vaig pensar que seria interessant que l'erosió desenterrava el producte perfecte", recorda Lozano. Va dibuixar un esbós ràpid, amb estries semblants a les que es troben a les parets del Gran Canó, i el va guardar al calaix d'idees.
LA INSPIRACIÓ INCORPADA
Durant els mesos següents, l'esbós es va mantenir tranquil fins que les sessions inicials de pluja d'idees de l'Air Max van deixar Lozano insatisfet. Per revigoritzar la família Air Max, hauria de portar-la a un lloc realment únic. Aviat s'il·luminaria la seva proverbial bombeta i el seu esbós del dia de pluja va ser destacat. Amb l'esbós que actua com a plànol, Lozano i l'equip es van proposar introduir l'aire visible a l'avantpeu, centrant-se en el millor amortiment propulsat per l'aire per al corredor que volia una major protecció.
Malgrat el seu progrés inicial, encara va sorgir una pregunta al fons de la ment de Lozano: "Vaig recordar alguna cosa que Tinker Hatfield solia plantejar mentre treballava en altres projectes, deia:" D'acord, aquest és un gran disseny, però quina és la teva història. Va trobar la seva resposta en uns quants llibres d'anatomia que es troben a la biblioteca de disseny de Nike. Lozano es va sentir atret per la correlació entre la construcció del cos humà i els elements essencials del disseny del producte. La resta era senzill, "tot el que havia de fer era triar els enllaços que tinguessin més sentit". Amb les costelles, les vèrtebres, els músculs i la pell humans com a principals punts d'inspiració, es va crear el primer prototip d'Air Max 95.
RES DE VALOR ÉS MAI FÀCIL
La força més gran de l'Air Max 95, la seva individualitat, també va ser el seu major obstacle. Quan el disseny entrava en la fase de revisió, Lozano i el seu equip es van adonar ràpidament que encara no estaven fora del bosc. L'estètica era tan diferent que va fer que alguns preguntessin el seu potencial. “Hi havia amants i odiadors. Però saps que tens alguna cosa quan tens aquest tipus de reacció emocional", explica Lozano. Al principi, el disseny progressiu no incloïa cap Swoosh. Combinar aquesta elecció amb altres dos primers Nike, aire visible a l'avantpeu i una sola negra, va ser una recepta per preocupar-se. Però Lozano i l'equip no van abandonar el projecte i finalment es van imposar a l'oposició.
Quan se li va preguntar sobre les Air Max 95, el vigor de Lozano va tornar a aparèixer, "Vam pensar que Nike era bastant reconeixible com a marca i que el disseny podia mantenir-se per si mateix. Per què ho necessitàvem? Ja teníem aire visible i estàvem estrenant aire visible a l'avantpeu a sobre". També hi havia una qüestió d'on posar-ho. El disseny de les sabates no permet col·locar-lo al lloc tradicional, a través de la part superior de la sabata, sense alterar les seves característiques definitòries. Al final, el Swoosh es va col·locar al quart posterior de la part superior, "vam aplicar el Swoosh per actuar com a puntuació", afirma Lozano.
“Hi havia amants i odiadors. Però saps que tens alguna cosa quan tens aquest tipus de reacció emocional". – Sergio Lozano
Amb el disseny finalitzat, era el moment de decidir sobre la combinació de colors de llançament. Originalment, Lozano es va proposar fer que els colors fossin tan funcionals com la sabata en si, "a Oregon, la gent corre quan plou, corre per senders i, després dels primers cinc quilòmetres, les seves sabates semblen millors i volia dissimular-ho una mica. ” La seva confiança sempre present va sorprendre una vegada més quan va decidir incorporar el gris com un dels colors destacats. "Em van dir que el gris no es venia i ho vaig prendre com un repte. "El negre i el gris fosc es van utilitzar a la base de la sabata on era més probable que s'acumulés la brutícia i es van passar a tons més clars més amunt del perfil de la sabata. El to característic de l'Air Max 95 de groc neó va ser escollit com a guí d'ullet a l'equip de carreres que defineix l'herència de Nike, que continua comptant amb una varietat de colors molt visibles a les puntes de la pista i als plats de cross country.
Sense falta de perseverança, Lozano i el seu equip van lluitar revisió revisió fins que la sabata es va posar en producció. La seva confiança va donar els seus fruits, ja que la sabata aviat es va convertir en sinònim de moviments musicals en aparició de Londres a Nova York i més enllà, els sons descarats col·lectius i característics dels quals van ser paral·lels a l'estètica sense disculpes de les sabates. La cultura juvenil es va reunir darrere de les Air Max 95 i la franquícia Air Max es va convertir en un element bàsic d'estil. L'aposta de la categoria de running va donar els seus fruits i va recuperar el seu lloc com a potència del calçat i va captar la ment de joves dissenyadors de tot el món. Ara a l'edat de vint anys, el concepte de Sergio Lozano encara influeix en el disseny contemporani.
